Gotes de sang

Ja fa cinc dies que van començar els bombardejos a Gaza. Avui ja són més de 300 les víctimes mortals palestines, això sense parlar de les víctimes "no mortals", per dir-ho així.

Les imatges són esfereïdores. Els edificis, destruïts. Escenes de pànic i de dolor que se'm difuminen amb les llàgrimes de ràbia i impotència. Ràbia, de veure com persones innocents moren a mans de l'exèrcit d'Israel (estat terrorista) només per defensar el que és just. Impotència, de no poder-hi fer res, només sortir al carrer a solidaritzar-me amb el poble palestí i guardar tants minuts de silenci com facin falta.

Tal com van dir ahir a la concentració que es va fer a Girona, aquesta no és una qüestió de religió, no estem parlant de jueus i musulmans, estem parlant de persones, es tracta d'una qüestió d'humanitat.

Ahir, també, algú va cremar una bandera d'Israel, per mostrar el seu rebuig a un estat terrorista, presó del poble palestí, que mata infants innocents i gosa dir que el seu objectiu són els milicians de Hamas. Doncs jo m'afegeixo a aquesta condemna contundent: JO TAMBÉ CREMO LA BANDERA D'ISRAEL!!

ATUREM EL GENOCIDI,
BOICOT ALS PRODUCTES D'ISRAEL!!

LLIBERTAT PEL POBLE PALESTÍ!
الحرية لفلسطين

Gotes de pluja...

Avui, per primera vegada des que hi vivim i per tercera des que tenim la casa, se'ns ha inundat tot el baix de casa nostra.

Resulta que el nostre jardí és una mica més baix que el carrer, la "cuneta" per on hauria de marxar l'aigua té el desaigüe tapat perquè a un veí il·luminat se li va parar el cap un dia i va tapar la bassa comuna, produint així el tapament del desaigüe de la nostra "cuneta". Així doncs, quan a Banyoles cauen al voltant dels cent litres d'aigua en un dia, la "cuneta" en qüestió s'omple d'aigua fins a vessar, però, enlloc de vessar cap al carrer que seria el més normal, vessa cap a dins del nostre jardí. Quan aquest ja en té prou, l'aigua comença a filtrar-se per entre les pedres de la paret de casa amb la mullena general a TOT el baix de la casa.

En condicions normals, que s'inundi el baix de la casa no hauria de tenir conseqüències greus, però, tenint en compte que les dues plantes superiors de la casa encara no són habitables, entre altres coses perquè no hi ha finestres que tanquin bé, això és una GRAN MURGA.


Ja ens tens a tots amb els peus xops, l'aigua que raja per la llar de foc i en Nâzgul que no sap ben bé on posar-se.

Pegadinha

Alarma social - Com manipulen els periodistes de Telecinco, en aquest cas.

Els van enganxar "in fraganti" quan intentaven infiltrar-se en una xerrada antifeixista a Madrid.

Preparaven un reportatge que pretenia criminalitzar els moviments socials.

L'11 de desembre, en el marc de les protestes a Madrid de solidaritat pels successos de Grècia, on un jove va ser assassinat per un tret de la policia, Tele5 emet un reportatge amb una càmara oculta per criminalitzar els moviments socials.

En aquest reportatge apareixen imatges dels llocs on aquests periodistes es van infiltrar: l'11 de novembre a la manifestació de l'aniversari de Carles Palomino, en el CSO la Traba i en el CSO El Antídoto.

Però el reportatge emès va ser més curt del que havien previst. El material que no van poder emetre va ser gravat el 20 de novembre a Valladolid i el 21 de novembre al CSO 1924 de Madrid, on els van enxampar per sorpresa pel grup de seguretat durant una xerrada de record a Carlos i tots els antifeixistes assassinats per nazis en els darrers anys, emmarcada en les Jornades Antifeixistes '08.

Aquesta és la gravació que van fer els periodistes amb la càmara oculta.

Cançons enganxoses

De vegades em passa i és horrible.

T'aixeques al matí i tens al cap una cançó, d'aquelles que a més no suportes, ficada dins del cap. I no hi ha manera de treure-la.

Una d'aquestes cançons de merda, és la d'aquell anunci de bombons "Merci". L'anunci és patètic, la lletra és penosa i de la melodia, ni en parlem. I pataf! resulta que un bon dia, al matí ja et despertes amb la puta cançó al cap!

És ben bé que els que es dediquen al màrqueting ho tenen ben apamat tot això. Ja ho saben que la cançó dels nassos no val res, però també saben i tenen súper calculat que se'ns posarà al cap.

Judici antimonarquics 29-octubre - Audiencia Nazional - Madrid 4

Clica per veure'l

Judici dels 16 antimonàrquics encausats per la crema de fotos del rei d'Espanya, celebrat (o patit) el passat 29 d'octubre de 2008 (dia de Sant Narcís).

Judici antimonàrquics 29-octubre - Audiencia Nazional - Madrid 3

Clica per veure'l

Judici dels 16 antimonarquics encausats per la crema de fotos del rei d'Espanya, celebrat (o patit) el passat 29 d'octubre de 2008 (dia de Sant Narcis).

Judici antimonàrquics 29-octubre - Audiencia Nazional - Madrid 2

Clica per veure'l

Judici dels 16 antimonàrquics encausats per la crema de fotos del rei d'Espanya, celebrat (o patit) el passat 29 d'octubre de 2008 (dia de Sant Narcís).

Judici 29 d'octubre de 2008

                                       
               Clica per veure'l        

Tendresa

Ahir, per enèssima vegada, vaig mirar "La vida és bella". És una passada, aquesta pel·lícula m'entendreix al màxim. En acabar de veure-la, la única paraula que em ve a la ment és TENDRESA.

Com la fantasia pot fer que una persona, malgrat tot, pugui ser feliç. Això dóna una lliçó de com, moltes vegades, la manera d'agafar-se les coses pot fer que ho passem molt malament o bé que, simplement, ens fem un fart de riure.

Per mi, una de les millors escenes de la pel·lícula (bé, dues perquè la mateixa escena, o semblant, es repeteix) és quan els nazis s'emporten en Guido per interrogar-lo i ell deixa el petit Joshué a la botiga. Es posa a caminar, entre els dos nazis, fent-ne mofa, caminant com si fos un soldat. Boníssim!!

Recomano a tothom que miri o remiri aquesta pel·lícula. Va bé per recordar que encara podem somniar, i això és gratis. Una altra pel·lícula que és més o menys del mateix estil és "El tren de la vida", també és altament recomanable.

Fins a la victòria... sempre!

Finalment, després d'un any llarg de procés polític, podem dir que s'ha acabat. A hores d'ara, tothom sap que els setze gironins i gironines que vam cremar fotos del rei d'Espanya hem estat absolts.

Aquesta ha estat una campanya llarga. Ens n'han passat de tots colors, però sobretot he de dir que hem notat, des del principi, el dolç escalf de companys de lluita, de feina, de vida... de suport no ens n'ha faltat en cap moment. De vegades potser m'he notat defallir, però sempre hi havia algú que, immediatament, m'agafava la mà i m'empenyia a continuar avançant.

Des d'aquí vull agrair a tothom el suport que ens han donat. Vull agrair, també, la feina feta a en Benet, sense la seva ajuda a dia d'avui potser ens haurien condemnat a pagar una multa de 3600€ cadascun.

Aquesta és una victòria de tots i totes. 

Barraques 2008

El dijous vam començar les barraques d'enguany. Va començar amb pluja. No va fer gaire res, just per treure una mica la pols.

Hi havia força gent, per ser dijous i malgrat el petit ruixat que havia fet al vespre. A la barraca de la Falç érem en Pere, en Jordi, en Xavi i jo. En Xavi va plegar aviat perquè ahir treballava. Després, vam quedar nosaltres tres.

En acabat del concert, va venir l'Àlex a "punxar" música ska de qualitat. En total, ens posàvem al llit a les cinc de la matinada.

I després del dijous... vé el divendres. Ahir ens tocava obrir la barraca. Com que va ploure força al vespre, no va començar a venir gent fins cap a les onze. Més tard, a les dotze, vam fer el canvi de torn. Van entrar l'Iko (el cuiner oficial de la barraca), en Leto i les "nenes", una colla de noies que cada any ens ajuden a la barraca. Són trempades i en tenen ganes, estaria bé que d'aquí en sortís una assemblea de joves de Banyoles i comarca.

Ja fora de la barraca, vam aprofitar per xerrar amb els nostres amics. La colla de la Taverna, primer; els amics d'en Jordi, després... típic de barraques; et trobes amb gent que no veus gairebé mai.

Considero que ahir va ser una nit agradable. També van venir alguns dels companys de Girona, dels incendiaris que cremen fotos. Quan ja feia una estona que volíem marxar, vam iniciar una petita discusió amb una noia i un noi que es portaven el beure de casa. Quina barra! vaig dir jo. A partir d'aquí, vam estar una bona estona xerrant, resulta que la noia és militant de moviments socials a Gràcia i el noi (això ja ho sabíem) és l'actor que fa de Quim a la sèrie de TV3 (la seva),  Ventdelplà. Després de tot, ahir vam fer dos nous amics. Vaig quedar amb la noia que ens trobarem colze a colze a les barricades.

Ens havíem compromès a portar en PJ abans de les dues i vam marxar del recinte a les tres, està prou bé.

Follets

N'hi ha per tot arreu. Si no vigiles, te'n pots trobar dos o fins i tot tres! que s'han instal·lat a casa.

A Mas Usall, de moment, no n'hi ha. De tant en tant en ve algun i llavors en Nâzgul va de bòlit. Només té feina a enflairar-lo i llepar-lo. Això sí, li encanten.

A Can Teixidor, ara ja fa dies que hi fan vida. Empaiten els ànecs i el pobre Triki, i la Guiula només té feina a protegir-los, no fos cas que algú els fes mal. Corren amunt i avall. Passen per sota la taula i et fan pessigolles, i quan menys t'ho esperes... et fan un ensurt.

També n'he vist al carrer i a la plaça major. És espectacular. Cada vegada n'hi ha més.

Jo no sé pas de què parlen, però només fan que xerrar i xerrar. I no els entén ningú, o gairebé. Si estàs molt atent, pots pescar alguna cosa, però cal parar bé l'orella. De vegades, xisclen; en aquest moment, cal tapar-se bé les orelles perquè no et foradin els timpans. De vegades et parlen, llavors et quedes amb cara d'encantat intentant desxifrar el que t'estan dient.

He comprovat que tenen poders. T'encisen i només mirant-te, aconsegueixen que la persona més assenyada i seriosa es converteixi en un pallasso, fent ganyotes i emetent sons incomprensibles. També curen: ja pots tenir mal d'esquena o anar coix, són capaços de fer-te saltar i ballar! De nit són invisibles, però de dia són inconfusibles.

Tampoc sé què mengen, però segur que és menjar de déus, he pogut observar que creixen per moments, si et gires d'esquena... pam! quan els tornes a mirar, ja han crescut un pam. A més, aquest menjar fantàstic els dóna una energia insuperable, és com si algú els donés la poció màgica dels gals, no ho entenc, no s'estan quiets en tot el dia.

Un o dos són fàcils de controlar, ara ve, si se n'ajunten més de quatre... val més que et preparis, són imparables. 

Són molt destres i molt espavilats, s'enfilen darrere les bicicletes de la gent, dins dels cotxes, n'he vist algun d'enfilat a l'esquena de la gent, se'n veuen, fins i tot, d'enfilats en motos i en tractors!

Deuen tenir un càrrec molt important perquè allò que un no s'atreviria a remenar, doncs ells ho toquen tot.

La barba de l'avi: s'hi pengen, l'estiren, s'hi amaguen...

Les ulleres de la iaia: les agafen, les grapegen, les tasten i després les reblinquen.

La cua de la Nana: l'agafen, la mosseguen, la cargolen...

Estigueu alerta i, quan en vegeu algun, observeu-lo bé.

"El follet és un personatge mitològic català, relacionat amb éssers semblants als d'altres cultures europees, com el gnom. La tradició presenta el follet com un homenet petitíssim, vestit de coloraines i que viu molts anys. Als Països Catalans, existeixen moltes llegendes sobre els follets, els seus poders i les seves relacions amb els humans. En alguna rondalla el follet tindria la característica de tenir la mà foradada.

Éssers sempre relacionats com a habitants de cases, guarden certa relació amb els lars, déus familiars, divinitats menors, en el panteó romà, als quals se'ls feien ofrenes com a protecció de la casa i dels seus habitants. Això no obstant, amb l'arribada del cristianisme com a religió oficial de l'Imperi Romà el seu culte seria perseguit i adoptaren la forma d'homenets que espanten i que estan amagats a les cases. En altres cultures prenen altres noms, però se'n manté la forma, com en els éssers centreeuropeus com ara els gòblins o els gnoms." (Extret de la Viquipèdia)

Les entitats m'han decepcionat.

Estic molt decebuda de les entitats de Banyoles. M'explico:

Fa una colla d'anys que estic posada d'una o altra manera en les Barraques de Banyoles. Crec que deu fer cosa de 15 anys. Vaig començar fent barraca amb els monitors del MIJAC (grup d'esplai de la parròquia). Més endavant, quan jo devia tenir uns disset anys, vaig entrar a la Taverna d'Smaug (grup local de rol) i, des de llavors, ja no hi ha hagut cap any en que no hagi participat a les barraques.

Els de la Taverna érem gent peculiar, hi havia gent que deia que érem "estranys", però vull deixar constància que amb tots ells i elles vaig aprendre moltes de les coses que ara sé. Ens unia una bona amistat (que encara existeix) i això feia que treballéssim molt bé plegats. Teníem el "mal costum" de voler fer les coses al màxim de bé possible i això implicava una evolució constant. Fins al punt que fins i tot el darrer any de fer barraca de la Taverna (en que només érem 6 integrants) vam aconseguir fer una barraca espectacular.

Quan encara formava part de la Taverna, em van escollir com a presidenta de la Coordinadora de Barraques. Vam fer estatuts nous i, durant cinc anys, em vaig ocupar de la gestió de les Barraques. Per mi, aquells anys van ser moltes coses: sacrificats, carregats de mals de cap, carregats, també, de l'alegria i l'orgull que suposa veure que les coses es fan bé i funcionen, ...

Cal dir que me'n van passar de tots colors, vull dir a títol personal i col·lectiu. De fet, per mi és molt difícil de separar les dues coses, qualsevol aconteixement que pogués succeir a les barraques, que afectés a tot el col·lectiu o bé a una sola entitat, era com si em succeís a mi mateixa.

Ens en van passar de totes: uns cràpules es van passejar (literalment) per sobre la taula de so de BTM, van "rebentar" totes les barraques i hi van robar tot el que van poder; el mateix any, el dimarts després de barraques, ens van robar la carpa que ens deixaven els de Cornellà per fer de camerinos, la vam haver de comprar nova; també va passar una tempesta molt forta (deien que era la cua d'un tornado) que va desmuntar mig escenari la nit abans que vingués a tocar Barricada i es va emportar mitja barraca d'ERC; vam intentar organitzar el concert de la Fira del Foc a la Draga i el vam haver de suspendre per culpa d'un aiguat que va caure,...

De tot el que vaig passar al front de les Barraques, per mi la més grossa va ser haver-me d'enfrontar gairebé sola a un judici contra l'SGAE que ens havia demandat per no pagar drets d'autor dels concerts de les Barraques. Aquí es podria obrir un debat molt extens sobre l'opinió que té cadascú de l'SGAE, però no hi entraré perquè no és aquest el tema. El fet és que, per una decisió presa molts anys enrere, vaig ser jo qui va haver d'anar al judici i era a mi (com a presidenta del moment) a qui es reclamaven els 9000€ de drets d'autor dels darrers tres o quatre anys. Val a dir que, després de perdre el judici, es van pagar aquests diners en els terminis pactats.

L'última cosa que vaig voler organitzar com a presidenta de Barraques, dic l'última perquè l'any següent vaig passar el relleu a l'actual president, en Lluna, va ser un concert en solidaritat amb en Kuasi. Qui més qui menys, que sigui de Banyoles, coneix el cas d'en Kuasi. Es va veure implicat en una batalla campal que hi va haver un any per Carnestoltes a la plaça de les Rodes (justament aquell any jo no hi era) i, a hores d'ara, continua pendent d'un judici en què se li demanen quatre anys i mig de presó per un suposat delicte d'atemptat a l'autoritat.

Com que en Kuasi és amic i és membre del centre excursionista de Banyoles, no volia que hagués d'afrontar sol aquesta situació, per absurda, i va ser així que vaig tenir la iniciativa (i no és que em vulgui atribuir res que no em toqui, però va ser idea meva) d'organitzar aquest concert en benefici d'ell, per ajudar-lo a afrontar els costos econòmics d'aquest procés.

Actualment, com a membre del Col·lectiu la Falç, continuo (més o menys) involucrada en l'Agrupació de Barraques, ja que la Falç n'és membre. Doncs bé, ara ve el millor de tot i el que explica el perquè estic tant decebuda:

Qui més, qui menys sabrà el que va passar ara fa un any escàs a la plaça del Vi de Girona. Sí, primer en Met va ser imputat, processat i condemnat per un delicte d'injúries greus a la corona, i després, jo i quinze persones més hem estat processades per injúries lleus per haver fet el mateix que va fer en Met (expressar-nos).

Tots sabeu, també, que aquests processos han tingut lloc a l'Audiencia Nazional de Madrid. Bé doncs, el proper dia 29 d'octubre (dia de sant Narcís), els quinze companys i jo tenim el judici. Com és natural, hem buscat el suport d'entitats de les comarques gironines i, donat que la setmana abans del judici hi ha les barraques de Banyoles, que el Col·lectiu la Falç del Pla de l'Estany és membre actiu de l'Agrupació de Barraques i que jo sóc militant de la Falç... vam proposar que la pancarta (polèmica pancarta) de l'escenari de Barraques lluís un lema de suport als encausats i encausades per la crema de fotografies.

Doncs vet-o-aquí la sorpresa: LA MAJORIA D'ENTITATS S'HAN NEGAT A POSAR AQUEST LEMA! Entre les que s'hi han negat, i no és per res, hi ha el Centre Excursionista.

La veritat és que no m'ho esperava. Creia que, després de tot, havent-hi tres imputats de Banyoles, dos dels quals som (o érem) membres actius de Barraques, les entitats de Banyoles no s'ho pensarien dues vegades a l'hora de donar-nos suport. No ha estat així...

Bé, moltes gràcies nois i noies. Us hi heu ben lluït.
Només em queda una cosa per dir: NO N'ESPEREU RES MÉS DE MI.

Ara va de bo

Bé, almenys això sembla.

Avui he recollit la citació provinent de l'audiència nacional (tribunal d'excepció) que em cita a mi i "quinze más" a ser jutjats per injúries a la corona espanyola.

Fins avui sabíem que ja teníem fixada la data del judici pel dia 29 d'octubre, el dia de sant Narcís, patró de Girona. Com diu en Benet, ara ja no me'n puc escapar.

Així doncs, haurem de posar una espelma, o potser millor un gran ciri, a sant Narcís perquè ens protegeixi d'aquesta colla igual que ho va fer amb els francesos. Li demanaré al meu oncle (el tiu mossèn) que s'esmerci a pregar al sant patró perquè intercedeixi per nosaltres perquè, pel que es veu, només un ésser superior ens pot salvar d'aquest govern espanyol carregat de despropòsits i superprotector dels seus símbols.

En fi, el dia 28 farem un acte polític ben lluït i, després d'enfilar-nos a l'autocar, farem via cap a Podrit, capital dels espanyols.

Avui també, hem sabut de la notícia que la mateixa AN vol que el departament d'interior de la generalitat investigui els que van cremar fotos i banderes a Barcelona durant els actes de la Diada. Bé, sembla que la cosa no s'acaba.

Continuant en el camí cap a les llibertats, el Tribunal Suprem espanyol ha fet pública la il·legalització d'ANV.

Anem bé, fins que siguem  totes i tots il·legals.

Violència gratuïta

Estic esfereïda.

Cada dia ens arriben més notícies d'atacs a persones sense, aparentment, cap motiu evident. Fa cosa de quinze dies, hi va haver el cas d'uns nois que van clavar una pallissa al marit de l'alcaldessa d'Esparraguera i el van matar. Resulta que aquest senyor els va increpar perquè estaven molestant una senyora gran i, pek que es veu, que això no els va agradar.

No sé què passa amb la gent, però darrerament estic observant una agressivitat extrema en la gent (en general) i en la gent jove (més concretament). Em penso que la societat actual promou aquesta agressivitat. No sabria dir si aquesta violència gratuïta és conseqüència d'una societat consumista que promou l'egoïsme i el "tansemenfot tot". No hi ha, ni tan sols, un rerefons polític o ideològic.

L'altre dia, jo anava en cotxe i vaig pitar a un noiet que anava en bicicleta i que va saltar al carrer sense ni tan sols mirar. Doncs bé, un que anava amb un senyor cotxàs i que havia fet l'estop una mica massa enfora, es va pensar que el pitava a ell i ja es va començar a enxerinar tot sol i jo que li intentava dir que no, que no anava per ell, i ell que ni cas, només cridava i gesticulava. Vaig pensar: "Noi, tens la pell molt fina"

I així, podria anar citant una lletania d'anècdotes en aquest sentit.

El que ens va passar ahir, ja passa d'anècdota:

Jo havia anat a buscar en Ferriol a l'escola bressol. Anava amb el cotxet i em vaig aturar a la vorera del costat del rec a parlar amb en Jordi que treballava sobre del teulat. En aquell moment, va haver-hi un petit "merder" de trànsit: el cotxe que havia de fer estop, no el va fer; el cotxe que venia per la Ronda Fortià (que a més portava la L de novell) es va aturar i el va deixar passar. Darrere seu, un jove que anava en moto es posa a cridar. I jo, de molt bona fe, li dic: "Què crides?"

Ai las! Què vaig fer?! El noi es gira (es veu que no li va agradar) i es comença a posar amb mi. M'insulta i em crida. Fa gestos amenaçadors i em diu, millor dit, em crida que no em picarà perquè sóc una dona. "Que vingui el teu home!" Jo em vaig quedar paralitzada. Portava el petit Ferriol i tenia por que ens fes mal.

Discutim una mica i el tiu baixa de la moto, l'aparca i comença a gesticular i a donar voltes pel carrer tot cridant i insultant-me. Amb aquestes que en Jordi, veient el que passava des del teulat estant, baixa a veure què passa. Arriba al meu costat i li demana al noi què passa. L'altre, que debia tenir ganes de picar algú, li arruixa: "VOLS ANAR A ÒSTIES?" i en Jordi, que no volia barallar-se, li diu que no, que només vol saber què passa...

Després d'encarar-se una mica, el noi li clava un fort cop de cap que el tumba. Literalment, el va deixar mig "atontat". El va tocar bé. Sabia on i com havia de picar per fer mal. En Jordi s'aixeca com pot i intenta apartar-se'n. L'altre li clava un cop de puny i en Jordi se n'aparta més...

Resultat final: el nas d'en Jordi trencat, un tall al llavi superior i una dent escantonada.

Gràcies a la intervenció dels veïns, la policia ja el té localitzat. Resulta que és del Bages.

No entenc cap on va aquesta societat que té joves (i no tant joves) sense valors i amb aquesta violència i agressivitat.

Aquest matí he sentit una notícia que m'ha fet estremir de nou: un jove antifeixista que anava amb la seva companya sud-americana, ha estat apallissat per deu joves (16 anys) d'ideologia nazi.

Abans d'ahir em va arribar un correu electrònic a l'adreça de Ple de 8ts d'allò més estrany, bé, més que estrany, xenòfog. Vaig quedar astorada.

Com pot haver-hi gent que escampi l'odi d'aquesta manera?

Correllengua

Avui, a Banyoles, fem el ja tradicional sopar per la llengua. Aquest any, els de la Mesa Cívica ens han proposat al Col·lectiu la Falç que ens cuidem de fer el sopar, a canvi, els beneficis aniran per la campanya de suport als encausats i encausades per la crema de fotografies dels reis espanyols.
Hi ha qui pensa que no s'han de barrejar certs temes. Sense anar més lluny, hi ha qui no volia que aparegués al cartell l'esment al suport a aquesta campanya. No fós cas que algú s'ofengués i deixés de venir al sopar.

Jo sóc dels que pensem que tot és política. Si parlem de llengua, és política; de futbol, política; de cultura, política; de maneres de fer, també és política. De fet, si no m'erro, la política és la manera de fer i d'actuar d'un poble o un col·lectiu. Segons la definició que he trobat a la Viquipèdia: "la política és, etimològicament, tot allò que té a veure amb la ciutadania i les seves preocupacions, especialment la ideologia dels grups." Segons aquesta definició, doncs, la lluita per la normalització de la llengua, com a preocupació d'un sector de la ciutadania, és política.

Així doncs, no crec que estiguem "barrejant" res si aprofitem un Sopar per la llengua per donar suport a aquells que, a la seva manera, també lluiten per la llengua, entre altres coses. Tenint en compte que l'avantpassat del rei Borbó actual, va fer els Decrets de nova planta que suposaren la castellanització del nostre país i també significaren l'inici d'una lluita política contra el català; tenint en compte tot això i altres coses, no estan tant allunyats els objectius de la Mesa cívica per la llengua dels objectius dels companys antimonàrquics de l'esquerra independentista de comarques gironines.

Vull dir amb tot això que ningú s'ha d'escandalitzar perquè uns quants joves (i no tant joves) cremem les fotos dels reis de l'estat espanyol, sobretot perquè tenim molts motius per fer-ho, motius històrics, culturals i polítics. Que no es pensi la gent que som quatre joves esbojarrats que fem foc només per ser més "radicals". La nostra protesta va molt més enllà.

Com he dit abans, sobretot tenim raons històriques.

Brigadistes

Avui toca brigada a mas Usall. Millor dit, mini-brigada.
Perquè fer brigada vol dir que ve tothom. Que treballem tot el matí fins no poder més i, després fem un bon dinar.

Mini-brigada és diferent, molt poc diferent. Avui només vénen els Homes Forts de la família. Avui toca pujar bigues i és millor no ser gaires, però els que siguin, que siguin valents. I ja està, "només" s'han de pujar les bigues i, després, com no! un bon dinar.

Aquest és un moment que fa molt que esperem. Potser fa dos anys que tenim les bigues a punt. Vindrà un senyor camió-grua i ens hi ajudarà. Perquè aquestes bigues pesen molt, cap a 450 quilos cada una. Seria difícil pujar-les a mans.

Gràcies brigadistes!

Comença el curs de dansa

El dilluns començo a dansa, de nou.

El curs passat vaig estar "fora de joc". Amb tot el tema de les fotos del rei espanyol, no estava per res més. Ni ganes tenia d'anar a dansa.

Aquest any sí. M'hi vull posar de valent. He fet el ferm propòsit d'anar tants dies com pugui a dansa. Ho deixo aquí escrit perquè en quedi constància.

S'acaba l'estiu

Un dels senyals més clars que s'acaba l'estiu és, per mi, la proximitat de la Diada. Si s'acosta la Diada, vol dir que, tot seguit, tocarà començar a pensar en la barraca i posar-s'hi. La Diada és la culminació de l'estiu. La darrera convocatòria estiuenca. Després de la Diada, als actes polítics cal anar-hi abrigat, encara que sigui només amb un jersei, que al vespre ja fa fresca.

Ahir vam anar a enganxar cartells de la Diada. És molt maco el cartell d'aquest any. Gran i maco. Els vam enganxar amb cola d'aquesta d'empaperar, feia temps que no ho havíem fet això d'enganxar cartells amb cola. La veritat és que darrerament està una mica difícil això d'enganxar cartells. Abans, no calia tenir gaires miraments. Qualsevol tanca d'obra, o qualsevol contenidor valien per empastifar-hi el cartell. Avui dia, això ja no pot ser. S'ha de vigilar, segons on l'enganxis et pot caure una multa que deixa distret el col·lectiu.


Això d'enganxar els cartells de la Diada, és un altre senyal que l'estiu s'acaba. De fet, passada la festa petita de Banyoles, ja podríem dir que l'estiu s'ha acabat. Ja ho diuen: Per la Mare de Déu d'agost, a les set és fosc! Els dies s'han escurçat notablement, a les nits ja fa més fresca...

I, finalment, un senyal més és la sortida de la programació de barraques. Sí, sí, barraques! Quan surt la programació, això està llest! ja ho tenim a sobre.


Menys mal que aquest any faré les vacances el mes de setembre i potser, si fa bo, em farà la sensació d'allargar una mica l'estiu.

Xinos

Hi ha una cosa que no entenc, de fet n'hi ha unes quantes.

Com és que una colla de xinesos s'estableixen a la ciutat i obren un restaurant (ja fa uns quants anys) sense tenir cap mena d'experiència ni formació en el sector de l'hosteleria?

Com és que posen a atendre els clients nois i noies joves que tenen una gran falta d'educació i que, a més, no coneixen la nostra llengua?

Ahir vam decidir de sopar menjar xinès. Tenim per costum, per no haver de passar un mal tràngol explicant-los com s'arriba a casa, de trucar-hi i anar-ho a buscar. Havíem trucat cap a dos quarts de deu. "Quinze minutos", diuen.

Sortint de la reunió pel Correllengua, agafo i me n'hi vaig. Són tres quarts, ja deu estar a punt la nostra comanda.

Al cap de dos minuts d'esperar, arriba una parella jove, d'aspecte prepotent i espanyol (adjectius que sovint van associats) i fan la seva comanda. Darrere d'ells, arriba un altre, que com jo, ho ve a buscar perquè no sap com fer-ho per explicar on és casa seva.

Mitja hora després, la parelleta recull la seva comanda i se'n va. L'altre noi i jo ens quedem amb un pam de nas. Per aquí sí que no hi passo!

Començo a protestar. Que si no pot ser, que no hi ha dret, que ens han dit un quart d'hora i n'han passat tres!

Total, que salta un d'aquests xinesos que estava al taulell i m'etziba amb mitja rialla a la cara: "No entiendo catalán, ..." i jo que li ruixo: "Doncs l'hauràs d'anar aprenent, que jo no et parlaré pas castellà!, i ja us podeu anar espavilant amb la comanda, o si no em torneu els diners i me'n vaig!"

A més, va i em diu que m'assegui i que em tranquilitzi!

Res, que no ho entenc.
Se'ns pixen a sobre i diuen que plou!

Agost

Aquest és el meu bloc personal. Totalment personal. Vaig començar fent el bloc de casa, de can Teixidor del Terme, però m'he trobat que hi ha coses que no hi puc posar, perquè són totalment personals i intransferibles.

Avui m'he decidit a començar aquest bloc.

Tal com diu el seu títol, els escrits seran "gotes" de mi. Idees, pensaments, sensacions que em passin pel cos quan tingui ganes d'escriure.

No prometo res, ja veuré com evoluciona.